· 

Pel·lícules contra la heteronorma

No és especialment fàcil trobar històries que surtin de l’heteronorma i que plenin la pantalla, convertint la relació lésbica en protagonista absoluta i sense caure en els clichés trillats de sempre. Aquesta selecció de pel·lícules per acabar el mes de Sant Valentí tracten el desig entre dones de la manera més natural i tendra possible i s’adapta a tots els gustos:

 

Thelma (2017): - Filmin

 

Un subtil i poderós retrat del desig reprimit i les conseqüències vitals que te en nosaltres. A “Thelma” ens trobem amb una proposta molt més al•legòrica que agafa i abraça per complet l’imaginari cristià per subvertir-lo i fer-lo seu sense exercir cap tipus de judici moral. Algo així com si “Rompiendo las olas” es donés de morros amb “Carrie” sota l’eco de Bergman.

 

Thelma no és una noia normal. Desesperada, li pregunta a Déu desesperadament per què l’ha fet així. Els seus pares tampoc són de massa ajuda, sinó que són dos persones misterioses que es mostren tranquiles davant els poders que mostra la seva filla que, cada cop que sent alguna cosa, causa desastres. Quan Thelma comenci una relació amb la seva companya, les emocions pròpies de l’amor causaran desastres.

 

Retrato de una mujer en llamas (2018): - Movistar Plus, Rakuten TV, Itunes, Google Play Movies

 

Guanyadora del premi a Millor Guió al festival de Cannes i el César a la Millor Direcció de Fotografia, aquesta meravella cinematogràfica, obra de la cineasta francesa Célina Sciamma, bé podria ser interpretada com una mena de “Call me by your name” al segle XVIII. Un film que fa gala d’una preciosa posta en escena, amb una sensibilitat única i una subtilesa narrativa que atrapa l’espectador fins involucrar-lo emocionalment per complet. Massa bonica per ser de veritat.

 

Bretanya francesa, 1770. Marianne és una pintors que ha de realitzar el retrat matrimonial d’Héloïse, una jove que acaba de deixar el convent. Héloïse no accepta el seu destí com a dona casada i es nega a posar, per lo que Marianne ja de treballar en secret. Per tant, es fa passar per una dama de companyia, per observar-la de dia i pintar-la de nit. La seva relació es torna més intensa a mesura que comparteixen juntes els últims moments de llibertat d’Héloïse abans de la seva boda.

 

 

Carol (2015): - HBO 

 

Una obra perfecta, pràcticament mestra, inevitablement deutora del gran cine de Douglas Sirk, tant en lo referent al seu fons com a la seva forma. Dirigida per Todd Haynes i protagonitzada per Cate Blanchett i Rooney Mara, estem davant d’un fet del cine lèsbic que parla de la naturalesa transformadora dels personatges dins del gènere road movie en una adaptació de la novel·la iniciàtica de Patricia Highsmith. 

 

Una jove de 20 anys, Therese Belivet (Rooney Mara), treballa en uns grans magatzems de Manhattan i somia amb una vida més plena quan coneix a Carol (Cate Blanchett), una dona seductora atrapada en un matrimoni de conveniència sense amor. Quan sorgeix la immediata i irremediable atracció entre elles, la innocència de la seva primera trobada s’atenua i la connexió es torna incontrolable. Mentres Carol s’allibera dels lligams del seu matrimoni, el seu marit (Kyle Chandler) posa en dubte la seva competència com a mare quan la seva relació amb Therese i la seva estreta amistat amb la seva millor amiga Abby (Sarah Paulson) surt a la llum. Carol abandonarà la comoditat de casa seva per fugir amb Therese, en un viatge d'autodescobriment i alliberament. 

 

Euphoria: los perfectos a m*marla - HBO

 

Aquí fem una mica de trampa perquè no és una pel·lícula però el segon capítol especial d’Euphoria és un cop certer a l’heteronorma. Playztrends ho explica perfectament: 

 

En primer lloc, la ficció ens trasllada, sense embuts ni miraments a la crisi d’identitat per la que està passant Jules. A través dels monòlegs que es marca l’actriu, descobrim lo complex que es el procés de transició d’home a dona, especialment quan ets adolescent. 

 

Però no sol això, Euphoria també explica els problemes que la seva protagonista ha anat amagant al llarg del temps o que no ha sabut acceptar que tenia. (...) És un episodi especial increíble, de lo més introspectiu que s’ha vist fins al moment, amb el que descobrim com la imaginació de Jules ha arribat a l’extrem de que la realitat li sembla una completa decepció. “Quan vius en una realitat en la que apenes pots respirar, a vegades la única bossa d’oxigen possible és la teva pròpia imaginació”, paraules que fa servir el personatge per confessar la seva manera d’amagar-se i relacionar-se amb la gent darrere la pantalla. “Perquè no et decepcionen tant, perquè el 50% el posa el teu cap”, es justifica Jules. 

 

Maria F. Beltran

Escribir comentario

Comentarios: 0

Contacta'ns

Atención: Los campos marcados con * son obligatorios.

Si vols estar al dia de les nostres novetats...

Difón el missatge!