· 

Dones que s'estimaven i l'art que van crear

Per molt que alguns diguin que un bon escriptor ha de morir per escriure una bona obra, que el jo no és important, que les muses no existeixen i que l’únic que importa és el talent i no sé quines històries més, està demostrat que els llibres que llegim últimament i que ens travessen el cor com una bala metafórica, que no deixa orifici d’entrada ni de sortida, són aquells que apel·len directament als sentiments de l’autora amb els quals, nosaltres, les lectores, ens podem sentir identificades o bé podem arribar a comprendre. Està demostrat pel premi Nobel de literatura de la Louise Gluck d’aquest darrer any, pel Premio Princesa de Asturias per la Anne Carson i per altres llibres com El libro de las lágrimas de Heather Cristle, entre una infinitat més d’altres. Voldria prendre’m la llibertat de mencionar una altra persona que ha sigut reconeguda mundialment explicant històries sobre la seva vida i els seus amors: la Taylor Swift com a prova irrefutable de que el que volem avui sobretot és sentir que hi ha algú a algun lloc que sent com nosaltres. I si Bob Marley pot guanyar un premi Nobel de Literatura jo puc parlar de la Swift a un article sobre escriptores. 

 

I tot aquest prefaci, aquesta defensa a les pròpies vivències per fer literatura i aquesta excusa per obtenir una llicència per passar-me de xafardera, serveix per introduir que fa molts anys van haver dones que van estimar-se i d’aquests affairs van sortir precioses obres d’art. Hem fet una llista d’històries d’amor de les quals no podem ni volem evitar parlar-ne per molt que sempre les recordessim.  

 

Vita Sackville-West i Virginia Woolf

 

Enlloc d’explicar la història de Vita i Virginia, i confiant en que si no heu llegit l’Orlando de Woolf anireu a buscar-lo de seguida, recomanarem un llibre inspirat per la seva història i que ens sembla una meravella. A Virginia le gustaba Vita de Pilar Bellver, publicat per l’editorial Dos Bigotes: 

 

“<<El meu amor per tu és absolutament veritable, vívid i inalterable>>, li va escriure la Vita Sackville-West a la«Mi amor por ti es absolutamente verdadero, vívido e inalterable», le escribió Vita Sackville-West a la Virginia Woolf en una de les moltes cartes que van intercanviar.

 

Prenent com a punt de partida una d’aquestes cartes íntimes i les dades biogràfiques de les que disposem, Pilar Bellver ha construït una novel·la extraordinària en tots els sentits: per la seva enlluernadora qualitat literària, pel seu estrany i perfecte mestissatge entre ficció i documentació i per l’osadia del repte creatiu contra el qual s’afronta com autora al atrevir-se a dotar de cos i veu tant a Virginia Woolf, una de les escriptores més influents del segle XX, com a la seva amant, Vita Sackville-West, també escriptora i pot ser l’aristòcrata més famosa de la Inglaterra de la seva època. Una dona amb una personalitat arrasadora capaç d’enamorar a Virginia i d’inspirar en ella un personatge tan carismàtic i poliédric com Orlando. 

 

A Virginia le gustaba Vita és una història d’amor real i a la vegada magistralment recreada en la imaginació de Bellver, que aconsegueix que admiressim l’apassionat sentit de la llibertat que va portar a Vita a intentar aconseguir l’amor de Virginia saltant-se tots els convencionalismes i, el que és més difícil, que puguéssim colar-nos dins la complexa ment de Virginia per entender millor la lluita que va mantenir amb els seus fantasmes -físics i mentals- als que va haver de vèncer abans d’acceptar l’abraçada de Vita. I tot dins del ric marc històric del període d’entreguerres, dins l’ambient transgressor que va unir als membres del grup de Bloomsbury i sense oblidar els especials llaços que es van establir entre elles i els seus marits, Harold Nicolson i Leonard Woolf.” (Editorial Dos Bigotes)

 

Gertrude Stein i Alice B. Toklas

 

La mort va ser la única cosa que va separar a Gertrude i Alice, que es van conèixer i enamorar amb una facilitat i una fluïdesa que encara no es podia pensar en la època en la que elles dos van fer-ho, i d’aquesta relació va sortir una de les obres més famoses de la Gertrude Stein, que podeu llegir en català a l’editorial L’Avenç:

 

“El 1933 Gertrude Stein publica l’Autobiografia d’Alice B. Toklas. En aquesta obra, amb la qual aconsegueix l’èxit comercial i el reconeixement del públic que buscava, utilitza un recurs literari per escriure la seva pròpia autobiografia valent-se de la veu d’Alice B. Toklas (San Francisco, 1877- París, 1967), la seva companya des de feia vint-i-cinc anys. Com diu Assumpta Camps, amb aquest recurs “obté la distància necessària per no haver d’expressar, en tant que ‘jo’ que escriu de si mateix, la seva subjectivitat i intimitat personal”. Així, a través de l’Alice, l’autora porta al lector a la casa que les dones van compartir a París entre 1903 i 1933, i per on desfilaven les figures que van definir la cultura de principis del segle XX: dinant amb Picasso, sopant amb Hemingway, parlant de barrets amb Marcelle Braque… Entre anècdotes, divertides o tràgiques, Gertrude Stein fa possible un llibre excepcional que esdevé l’evocació magistral de tot un món i de tota una època.” (L’Avenç)

 

 

Renée Vivien i Natalie Barney

 

Aquestes dues autores no van tenir una relació fàcil. No vivien l’amor de la mateixa manera i la Pauline (Vivien) va patir molt per les constants infidelitats de la Natalie. De totes maneres, va ser una història d’amor plena de passió que va inspirar poemes exquisits i unes memòries interessantíssimes. Ens quedem, però, amb l’escriptura de la Renée Vivien per aquesta selecció, i recomanem Poemas, que ens arriba de la mà d’Ediciones Igitur i amb un pròleg de la Aurora Luque:

 

“Un dels apel·latius més coneguts de Vivien és el de “Safo 1900”. La passió es contempla en Vivien com destí absolut. Si uns textos proposes la glorificació sense traves del pur impuls passional, altres, en canvi, constataran la destructivitat inevitable de la passió així assimilada. Aquest programa vital provoca un brusc xoc frontal contra la realitat i els seus rígids compartiments. Renée Vivien, qui no es va adaptar ni al seu país natal, ni a la seva família, ni als usos amorosos i socials de la seva època i ni tan sols al nom que li van imposar, tampoc va adaptar ni va sotmetre la seva escriptura a les convencions esperades.”

 

 

Maria-Mercè Marçal i Mai Cobos

 

Aquesta última recomanació està agafada amb pinces perquè la Mai no era escriptora sinó activista, però no podia parlar d’amor lèsbic sense Maria-Mercè Marçal i les sextines que va escriure a Terra de Mai, després d’enamorar-se d’ella a Ibiza durant el setembre de 1981. Terra de Mai, a part de ser un joc de paraules fantàstic, també és el primer cop en que una poeta catalana explora el desig lèsbic. El podeu trobar dins l’edició bilingüe d’Ultramarinos, Diré tu cuerpo (2020):

 

Diré el teu cos com un conjur de plata

i reptaré el teu nom d’avenc voraç

amb el desig hissat sota tempesta.

 

Amb aquest tercet, la poeta Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952 - Barcelona, 1998) no solament reuneix les paraules esparcides al llarg de la seva sextina, rematant la seva clau estròfica, sino que, en un exercici major de recomposició, resumeix el seu pensament, primitiu tractat de literatura: el desig poderós, la paraula desitjant, el cos que apareix, un triple moviment per conjurar el món, dient-lo, per a que existeixi. Un tipus de llenguatge que, seguint a Paul Preciado, és una “tecnologia de producció de subjectivitat”, exactament la mateixa feta servir pel Yahvista, aquell narrador ple d’amor i fúria de l’Antic Testament en el que algú ha vist l’escriptora d’una dona de la cort del rei Salomó. 

 

Els poemaris que publiquem en aquest volum, Terra de Mai (1982) i Raó del cos (2000) -traduïts al castellà per Noelia Díaz Vicedo i acompassats per la seva versió original-, introdueixen dos temes que en la poesia catalana, com apunta el pròleg, “no tenen precedents: la passió amorosa i carnal viscuda entre dues dones, en el cas de Terra de Mai, i el desenvolupament d’un càncer, viscut de forma crítica i nua en Raó del cos”. Dos temes que es fan carn i posen vida amb les seves pròpies maneres d’empellar-se i residir-se. I no és casualitat que les formes utilitzades, la sextina i el vers lliure, constitueixin dos extrems de l’elaboració poètica, ja que es busca la tensió, la ruina d’on ha de sorgir nova la veu. 

 

 

Maria-Mercè Marçal és la poeta en llengua catalana més important de finals del segle XX, i és per això que és una influència inqüestionable en la poesia catalana del present i un objecte constant d’estudi. La seva veu, des de les seves primeres paraules, és la veu enterbolada del compromís:

 

A l’atzar li agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

 

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

 

 

 

 

 

Escribir comentario

Comentarios: 0

Contacta'ns

Atención: Los campos marcados con * son obligatorios.

Si vols estar al dia de les nostres novetats...

Difón el missatge!