Avui parlem amb la Ana Polo. Segons la seva biografia de twitter: és humorista i periodista. Té un programa a la Radio Primavera Sound que es diu Oye Polo, fa monòlegs i es queixa al seu instagram sobre qualsevol problemàtica masclista que la remogui per dins. Aquest cop, parla amb dues membres de La Tija sobre la seva experiència com a lesbiana i la influència de la heteronorma, tan la directa en la seva vida com en els àmbits en els que es mou, i aprofita per queixar-se de les injustícies a les que el col·lectiu ha de fer front en el seu dia a dia. (I per cert, un avís per a navegants: quan et queixes, no pots evitar anar-te'n per les rames. No vam poder evitar criticar més del que anavem a criticar en un principi. Demanem permís i perdó per desviar-nos dels temes principals en alguns moments de l'entrevista i per la seva durada. Val molt la pena)
Parla’ns una mica per sobre de la teva experiència com a lesbiana. Has sentit algún cop que la teva sexualitat eclipsava tot el demés?
Crec que va ser una mica al revés. Jo vaig estar molts anys de la meva vida intentant no ser-ho i amagant-me-ho a mi mateixa. Amb 28 anys vaig fer un click. Vaig començar a investigar i a permetre’m sentir. No sento que hagi passat perquè primer es va desenvolupar la meva responsabilitat i després la meva sexualitat.
Com ha afectat la heteronorma al desenvolupament de la teva sexualitat?
Ha afectat molt negativament perquè ha estat taponant el meu propi desig. Independentment de que a nivell social i familiar se m’hagi estimulat cap a la heteronorma, el meu desig s’ha construït cap a una altra banda. És a dir, que no s’ha construït des d’un lloc de, plenitud, de llibertat, de permís… Més aviat des d’un lloc de “sento això però no ho puc sentir. No ho vull sentir. No vull ser aquesta persona.” Tot això mentres callava una veu que em deia “Ana, crec que t’agraden les dones”. I jo anava dient que no, quan aquesta veu era la meva veu veritable. M’anava negant a mi mateixa, al final. El cost d’això és molt gran a nivell emocional, de desenvolupament de la personalitat, de confiança per la vida… Si des del moment en que el teu desig comença a treure el cap, assimiles que això és negatiu, vas molt més insegura i amb molta menys força. La heteronorma no m’ha permès ser el que sóc des de molt petita. També perquè m’ha fet col·locar-me en situacions violentes i incómodes cap a mi i cap al meu cos. M’ha fet tenir relacions amb gent amb qui realment no volia tenir-les. M’ha fet col·locar-me en llocs que em feien cada cop més feble. Trencar amb tot això és molt difícil. Aprens que una part vertadera de tu està malament i això és molt dur per qualsevol que surti de la heteronorma.
Quan dius que no ho has viscut des de la llibertat, creus que ara que sí que t’identifiques com a lesbiana, que ho vius obertament, ho estàs vivint en llibertat o des de la lluita d’haver-te de reivindicar?
Jo crec que ho visc amb molta llibertat. Hi ha gent que ho vivia però ho amagava. Jo, realment, fins els 28 no ho vaig viure. Quan vaig admetre que m’agradaven les noies vaig començar a viure-ho en llibertat. Sí que hi ha una part de reivindicació i de lluita però no considero que sigui de rebot, si no que més aviat que per a mi, com a Ana, la part de reivindicació i de lluita és molt important. És una peça més. Una altra cosa que m’atravessa, i quan tinc un altaveu l’aprofito i faig pedagogia i reivindico perquè no vull que li passi a ningú més. La vida pot ser molt més fàcil del que l’hem tingut algunes persones, per molt que jo he tingut millor vida que una lesbiana de fa quaranta anys. Anem avançant. Jo me’n recordo que quan li vaig dir a una persona em va dir: com t’ha costat tant si ara ja esteu molt bé? Bueno, jo no sé en quin món vius perquè no estem tan bé. I la prova és que jo, una nena que va néixer durant els anys 90, fins els 28, no s’ha permès ser-ho. No és perquè la meva família sigui especialment religiosa o especialment tancada. No era per això. Era perquè tota l’estona, el missatge que jo rebia era que jo havia de ser hetero. No és molt violent d’entrada. No et diu que et matarà. Però és molt nociu, et configura la teva personalitat.
Parlant de configurar la teva personalitat… Això ens porta a confondre el desig amb la admiració, a vegades. T’ha passat?
Sí. Moltes vegades la confusió era “vull ser com ella”. M’ha passat amb moltes dones famoses. Des de petita sempre m’he fixat més en dones com a referents. Veia noies i deia “vull ser com ella”, però no, no vull ser com ella. Vull estar amb ella. Ho camufles amb tu mateixa per fer-ho soportable i anar a dormir tranquila perquè sol l’admiro o vull ser molt amiga seva. Tan amiga que vull ser la seva novia. És tot un procés.
Com ho diferències, al final?
Jo crec que de tant pensar-ho, al final ve l’altre pensament. Conviuen. L’altre també es va fent lloc perquè sap que no se’l recolza tant.
Una de les esferes que condiciona molt les nostres vides és la cultural. Volia preguntar-te per com ha influenciat aquesta en la teva vida, tenint en compte l'evolució en quant als testimonis de la comunitat LGTBI, els canvis que hi veus, cap a on creus que anem...?
Ha tingut un impacte increíble en mi, com en tothom, però a més jo era una nena a la que li encantava mirar la tele. Tots els programes que veia hi havia bastanta absència, de lesbianes i de gent no normativa. Quan van començar a aparèixer era des d’un lloc on jo no em sentia gens identificada ni representava. Durant molts anys totes les lesbianes que sortien a la tele eren molt masculines. Eren un estereotip en potes. Jo era una nena que volia ser una princesa. Jo era la típica nena molt estereotipada però el meu desig començava a tirar cap a una altra banda. Evidentment, tot el molt més divers i molt més ric del que ens volen fer veure. Jo només veia que les lesbianes eren masculines i fees. Jo pensava que no podia ser lesbiana perquè jo no era així. Jo sóc una princesa i vull ser guapa. Així que, primer no hi eren i quan hi eren, no eren com jo. No em podia identificar amb allò i per això no podia existir. No hi havia representació i era com si no tingués dret a l'existència a la societat. Vaig anar creixent i es va anar incorporant un personatge LGTB a les sèries. Recordo molt bé el dia que va arribar a casa la revista del plus i a la portada hi havia una serie de lesbianes. Li vaig comentar a la meva mare i ella no em va fer cas. Aquella serie no la veuriem a casa. No és anar en contra de les lesbianes però ja és una informació, ja t’envia un missatge com a nena o com a adolescent. A totes le series trobem un personatge però molta gent segueix pensant que incloure’ls és forçat. Pot ser forçat era lo altre: pensar que la heterosexualitat és la norma. Encara ens falta avançar. Que no hi hagi solament un, perquè surts al carrer i hi ha molts. Després, s’ha de canviar que se’ns doni el programa. “Això és lo vostre, en el vostre racó.” Volem estar a tot arreu perquè estem a tot arreu. Si la ficció al final és una representació de la realitat… Mereixem un lloc. Això farà que la gent senti que es mereix un lloc en la realitat.
També fan el paper de gay, o el paper de noia… No es normalitza.
No. No és una persona X amb la riquesa de la personalitat d’aquesta persona si no que és aquell paper concret. Fa la funció. Com totes aquelles pel·lícules que al poster surt una noia. Això alhora ens envia el missatge de que solament hi ha un lloc per una i ens hem de tirar a la yugular i tenir-nos enveja. És com un tick per a que ningú ens pugui dir que som homòfobs. Cal començar a representar la realitat. Hi ha pel·lícules i series que ho comencen a fer però és residual.
Una altra cosa que se’ns ha fet a les lesbianes és incloure’ns en la trama per sexualitzar-nos, per la paja masculina. O pel·lícules en plan: has vist la vida d’Adele? O Carmen y Lola? Sí que les he vist i pot ser m’agradaria no haver-les vist. A mi Carmen y Lola em va semblar una absoluta aberració. Tot el col·lectiu de gitanes feministes van sortir a queixar-se i amb raó perquè l’únic que fa és estigmatitzar més una gent que ja no necessita més estigmes. I veus que la directora no és gitana. És una tia que és lesbiana i que ha fet documentals i que de cop decideix que farà una pel·lícula sobre lesbianes gitanes per vendre més, perquè és més exòtic. Al final, el que mostra és una família gitana tancada. Com si no hi haguessin famílies no gitanes tancades. No cal que siguin tan conservadores per a que causi un impacte. Investiguem què passa exactament quan no hi ha aquesta violència però encara així sentim que no podem ser qui som. A més, ella com era directora de documental la grava tota càmara en hombro i dona la sensació de que és un documental. Hi ha algo molt trampós visualment que és que sembla que hi ha alguna cosa de veritat.
Com la pel·lícula de Elisa y Marcela. Jo tenia moltes expectatives. La història és brutal. Té una crítica molt potent. I al final és una història d’amor amb escenes de sexe innecessàries, amb un pop a sobre. Vaig flipar molt. Com son gallegues han de follar amb un pop a sobre? Em va decebre.
I a més, a Elisa y Marcela passa el que passa a molts llocs, que és que van a “guapizar” a la gent. Les dos protagonistes tenen una bellesa objectiva. Així es ven més. Però la història ja és molt interessant i molt potent. Es poden fer coses amb una força molt gran des d’allà però al final, tot es redueix al capitalisme i al que ven. És una llàstima. Les poques coses que es fan, costa molt que es facin des d’un lloc que et representi i et sentis identificada.
Seguint per aquest camí… Quina diferència veus entre el discurs bollero i el discurs lesbià? Es poden complementar? Creus que xoquen i no poden conviure?
Jo sempre penso que en tota lluita hi ha d’haver una profunditat. Hi ha d’haver una coherència o al menys una intenció. És a dir, a mi la Dulceida no m’acaba de representar. Per una banda ajuda perquè visibilitza: fa molt temps que està amb una noia i s’ha casat, té moltíssims seguidors i això, per una banda, ajuda. Per l’altra, segueix estant dins la normativitat que passa pel tub de moltes coses nocives. Hi ha aquesta incomoditat per part meva. Es queda una mica en paper mullat. Però entenc que hi ha una funció que és bona. Moltes nenes ho veuen i deu ser gran. Jo no tenia a la Dulceida quan era petita. És com intentar ser feminista i no ser anticapitalista. A mi sempre em surt intentar ser coherent i conscient d’altres realitats. S’ha d’intentar tenir una mirada transversal. Aquest discurs està més en el discurs bollero que en el de lesbiana mainstream. No és perfecte, evidentment, però al menys hi ha la intenció. No es pot deixar enrere altres companyes. És un posicionament molt més polític, més enllà de la superficialitat de sóc lesbiana i ho mostro al món. És com el feminisme liberal. Al final, no serveix. El feminisme va de donar opcions: això no vol dir que no puguis tenir una bellesa normativa, evidentment. Dins aquesta posició de blanca privilegiada, no hi trobo profunditat.
Quanta presència de discurs transinclusiu dins l’àmbit periodístic?
En general, sí que penso que hi ha una part que ens estem posant les piles en tenir uns missatges i discursos transinclusius, crec que hi ha una part que no i que s’està posant molt violenta. Hi ha un xoc fort. A mi em sap molt de greu. No ho puc entendre ni assimilar. Com totes aquestes feministes que són super transfobes. Si heu vist Miss America… Parla del moviment feminista als anys 70 a Estats Units i com es va intentar frenar des de la part més conservadora. Hi ha un moment on les feministes no volen incloure a les lesbianes a la lluita perquè diuen que allò no va amb elles. Com elles, sexoafectivament es relacionen en dones, estan fora d’aquesta opressió. Això és el mateix que estan fent les terfes. Sí que va amb elles tot això. Totes aquestes opressions no venen perquè tenim una vulva. Moltes sí, d’acord, però altres simplement perquè som llegides com a dones. Aquí els nostres genitals no importen. Elles són oprimides simplement per ser trans. Què costa ampliar mires i canviar el teu discurs? No parlis de la màgia de ser dona i crear vida… És un esforç molt mínim i molta gent es pot sentir molt més inclosa, segura d’ella mateixa i legitimada per existir. És l’únic que necessitem dels altres. Que ens mirin i que ens diguin que està bé ser com som. És el que busquem, per sobre de tot, com a nivell esencial. Volem poder existir. Jo estic horroritzada. No som totes, evidentment, però les terfs fan molt de soroll. Ens hem de posicionar. Això és com quan em feien bullying a l’escola. Els que callaven, legitimaven. No s’hi val tan sols en no ser-ho. Has de ser explícitament i obertament transinclusiva en els teus discursos i en les teves intervencions.
Hi ha presència del col·lectiu trans professional al món del periodisme?
Crec que molt minoritària. Em costa molt pensar-hi en alguna. La invisibilització i la marginació que reben és real. Ara, penso en la Valeria Vegas però per la serie de Veneno perquè ella va fer el llibre. Això ha sigut un boom molt heavy i molt guay. També hi ha un altre noi trans, el Març Llinars, que a més és humorista. Té un podcast molt potent: Mòbil, cartera, claus. És molt interessant. El podcast parla del procés de posar-se testosterona. Explica reflexions al voltant del trànsit i de la vida. El recomano des d’aquí. Però costa molt de trobar. I no és un programa de Rac1. I encara costa més trobar-los sense l’etiqueta.
Al final, es tracta de forçar-te. Tens la responsabilitat de quin és el contingut que consumeixes, a qui segueixes a twitter i a instagram i qui configura el teu feed de inputs durant el dia. Pots tenir unes xarxes seguint a gent molt normativa, que està bé si tu vius aquesta experiència, però voler conèixer allò que és diferent. Intentar apropar-te a realitats més desconegudes i tenir més diversitat. Aquesta és la nostra responsabilitat i és fàcil fer-ho. Si no ho fas és perquè no vols.
Responsabilitat del que consumeixes i del que tries no consumir. No pots dir “tan sols la segueixo a instagram”. Si la segueixes, i com tu hi ha 10.000 persones més, això li dona una visibilitat que permet i valida el seu discurs.
És donar-los poder. Què vol dir que sol la segueixes a instagram? Poques coses més pots fer, a part de comprar el seu llibre i tampoc treus tants llibres. Tot el poder que li estàs donant és seguint-la. Després, una amiga teva veu que la segueixes i també la segueix. Et pot agradar molt els dibuixos que fa però hi ha moltes il·lustradores que tenen un missatge igual d’interessant que la Feminista Ilustrada, per exemple, i sense ser bullies. Ser feminista implica una responsabilitat molt gran. Has de ser molt conscient o intentar-ho. Has d’estar molt atenta tota l’estona per no tenir comportaments racistes o transfobs perquè és pel que hem estat programades. Crec que és així com ens hem de prendre el feminisme: amb responsabilitat. Si no, ens estem convertint en el que critiquem.
Aquí entra el debat de separar l’obra de l’artista, també. Has de ser capaç de ser conscient de qui és l’autora sense voler cremar l’obra. Ningú vol cremar res, tan sols posar les coses en context. Tot és compatible i tot pot ser cert.
Com dius tu, ningú vol cremar llibres. Per què és tan complicat ser crítics sobre la cultura que consumim?
Perquè ens costa molt acceptar que fem coses malament. Hem crescut en aquesta dicotomia del bé i el mal. Sobretot els homes. A nosaltres se’ns ha educat per ser vulnerables. Els homes han de ser super herois i fer-ho tot bé. Quan tens un comportament racista o masclista, t’intentes justificar. Al final és tan fàcil com dir: és veritat. M’he equivocat. Perdó. Encara que surti natural perquè és com se’ns ha educat. Quan això arriba a algú a qui admires, ens costa moltíssim. Perquè ja no pot ser el teu ídol perquè ha fet això. Però et pot agradar el que ha fet sense posar-lo en un pedestal. Com Woody Allen o Kobe Bryant. Ningú parla de que va agredir a una noia. Per què no podem veure les dues coses? Per què es posa en una balança i guanya la trajectòria artística quan el demés va en contra de la dignitat d’una persona?
Hi ha obres, a més, que es poden fer servir per analitzar a nivell polític, es llegeix i prou. No es treballen. No es té en compte el context.
Clar. No pots “jutjar” la obra però si pots posar-hi context. Això va ser normal durant una época i ja no ho és, o ho és i hem de treballar-ho per tal que no ho sigui. Repeteixo: no parlem de cremar res. Parlem de consumir cultura amb consciència i context. Això no es fa perquè es senten atacats. Com qui defensa que Woody Allen estigui amb la filla de la seva ex dona, posant com a argument que “és legal”. Què vol dir això? Si ho defenses amb aquesta vehemència és perquè voldries fer el mateix. Estàs defensant que te la pajis amb la filla de quinze anys dels teus amics. Això et permet defensar el teu modus vivendi. No salten alarmes perquè haurien de saltar les pròpies i això és molt dur.
Per últim, i baixant ja el discurs de crítica, algún consell que vulguis donar a algú que es senti confosa o que vulgui sortir de l’armari?
Quan un pensament et ve al cap moltes vegades, al llarg del temps, per molt que la societat t’estigui dient tot el contrari, d’alguna manera intenta donar-li veu a aquesta veueta. Al final, suprimir tot això és molt dur i ens converteix en persones que anem per la vida molt febles. Vas des d’un lloc que no és ferm. És ple de dubte. Això és el que em va anar bé a mi. Adonar-me que aquesta veu que havia estat tirant cap endins era veritat i que, al final, no passava res. No va passar res. Jo no he rebut mai cap agressió i sé que n’hi ha i que no és fàcil. Hem de treure almenys la pressió sobre nosaltres mateixes. Sóc conscient d’altres realitats, evidentment, i no ho nego i sé que són encara més doloroses. Hem de ser més amables amb nosaltres mateixes, això és el resum.
La última pregunta que sempre fem: recomana un llibre.
Víctima de mi hechizo de la Nina Simone. Va ser una dona que va patir molt. S’explica molt malament la seva història. Es pot aprofundir en la seva història i entendre el perquè més enllà del mantra general de “es va tornar boja al final”.
Ana Polo, Elena Ortega, Maria Beltran
Escribir comentario