· 

El cos -el real- com a gest polític i literari (Maria F. Beltran)

Durant els últims anys he detectat una nova manera de tractar el cos femení dins la literatura a la que sempre havia estat acostumada. Jo, que he sigut lectora empedernida d’una literatura fantàstica juvenil en la que els cossos de les dones eren cossos màgics en tots el sentits: cossos divins que s’encenien amb el tacte dels seus amants i que eren sempre font d’admiració. Jo, que més tard vaig llegir dones com la Jane Austen o la Louisa May Alcott que no parlaven del cos que feien servir els seus personatges però que deixen clar que les seves protagonistes lluïen figures agradables i delicades, perquè els clàssics de la literatura sempre han tractat els defectes físics femenins com una ridiculització quan no gairebé una maledicció (no culpo a Austen ni a Alcott per aquest apropament al cos); però jo, que he crescut amb aquestes narratives he descobert un altre tipus de literatura.

 

Nathaniel Hawthorne va escriure un conte anomenat La marca de naixement. En aquest conte, un científic te la sort de trobar a la seva dona perfecta. Una criatura bella com ninguna altra i admirada per tot aquell que la coneix. El científic, però, arriba un moment en que comença a ser conscient d’una marca de naixement que la noia te a la cara. Una marca que fa, precisament, que la resta de persones s’enamorin encara més d’ella: una prova de que és humana i mortal. El que els demés veuen com una singularitat que la fa única i que en cap moment entenen com un defecte obsessiona al protagonista fins al punt de que gairebé  comença a odiar la seva parella. Ella, que havia sigut una dona segura d’ella mateixa, comença a dubtar-se per primer cop, i llavors la descobrim vulnerable i susceptible a l’opinió masculina. Al final de la història ens veiem obligats a ser testimonis de la mort d’ella després de que ell li borri el seu tret més singular. Ella mateixa li ha donat permís per fer-ho. Sense aquesta marca que la fa diferent, ella desapareix. La mort metafórica es converteix en una mort real. Podem analitzar des de moltes perspectives diferents la simbologia d’aquest relat, el podem disseccionar i podem debatir durant hores. Podem parlar, per exemple, de que a les dones se’ls exigeix una bellesa impecable però no tant com per a que sembli irreal: ja al segle XIX Nathaniel Hawthorne exposava les contradiccions socials en quant als canons femenins, per molt que ho fes involuntàriament: sigues això però no ho siguis massa ni massa poc. Jo vull senyalar aquest conte de Hawthorne com un preludi a una literatura que cada cop és més extensa i que més que una moda la considero una resposta a una necessitat: la narrativa des del punt de vista d’un cos ple de marques de naixement que, aquest cop, s’exposa sense vergonya.

 

Tot aquest engranatge comença quan arriba la Anaïs Nin i trenca amb els tabús del cos femení. Explica als seus diaris que un mecenes li paga un dólar per cada pàgina de relat eròtic però que ell li recrimina la poesia en mig del relat. Ella es queixa: “hi ha algú que pugui haver gaudit algun cop llegint una descripció clínica? No sap que les paraules poden portar els colors i sorolls a la carn?” La Luna Miguel recupera aquesta cita en el seu últim llibre Caliente. I amb això ens apropem, per fi, a aquest nou tipus de narrativa. En el mateix llibre la Luna recorda que la Anaïs ja va predir que les dones escriurien basant-se en les seves pròpies experiències i sense pudor. I si hi ha un buit encara molt gran per plenar sobre la literatura de la sexualitat femenina, aquest es fa encara més gran i visible en la narració d'una feminitat allunyada del glamour que comporta ser dona. Diu la Luna que s’escriu, també, per problematitzar comportaments que tenim apresos i que vivim en normalitat. Repeteixo, si la sexualitat femenina no està present, ho està menys encara el fàstic. Pot ser és que la paraula fàstic és masculina tant en el seu gènere gramatical com en la seva associació. Un cos femení no ha de donar fàstic. Som responsables d’ell i el nostre deure principal és cuidar-lo o castigar-lo amb la finalitat de que sigui un cos amable per als demés. Igual que la víctima del científic de Hawthorne. Llavors, què fan dones com la Violette Leduc a La Bastarda? Què fa la Sara Mesa? I la Cristina Morales? La pròpia Luna Miguel? I la Eva Baltasar? I la Chris Kraus? Són alguns exemples de dones que han exposat, per fi, la problemàtica dels cossos idealitzats. Són dones que ens parlen des de la cruesa de la carn: tant dels orgasmes com de l’absència, de les cicatrius, les ferides, les entranyes, la grassa, el borrissol corporal… I aquests cossos tacats i impurs també fan coses brutes. Ja no veiem a dones a la ficció amb la seva vida baix control. Perden la compostura com si no sapiguéssin que estan sent observades per les lectores. Ja no imposten una feminitat que se’ns havia gravat a foc al cervell i que conduïa totes les nostres vides. Recupero, un altre cop, que tot allò personal és polític. Pot ser algunes plenen aquest buit en la literatura més voluntàriament que altres. La Violette Leduc es descriu com una dona fea. Diu que la seva fealtat l’aïllarà fins la mort. Arriba a invocar la imatge d’un llimac al seu propi femer. Diu la Simone de Beauvoir al pròleg que ni agrada ni vol agradar. Més aviat, la Violette Leduc ens parla des de la immundícia i reivindica el seu dret a ser desagradable. La Sara Mesa ens presenta un personatge perdut al seu últim llibre Un amor. La Cristina Morales ens invita a viure a una casa amb retrassades i a ser el més políticament incorrectes que ens sigui possible. La Eva Baltasar ens mostra a una dona extremadament egoísta i superficial al seu Boulder. La Chris Kraus ens mostra una obsessió amb el seu Estimo a Dick, perquè les dones també poden ser seductores i patètiques. La Luna Miguel ens parla a El funeral de Lolita des de llocs poc glamurosos i a través de personatges poc espectaculars que menjen carn crua amb les mans i sofreixen la humiliació de ser expulsades d’un lloc públic. I és incòmode i és estrany.

 

En algún punt de la història, o pot ser ha sigut sempre així, se’ns va desposseir de l’habilitat d'arrossegar-nos pel fang. La imposició del deure d’agradar va aplastar el dret essencial d’existir primàriament. En tot cas, què és el fàstic? Hem arribat fins aquí sense parlar-ho. Segons viquipèdia: “El fàstic és un sentiment de rebuig físic o moral cap a alguna cosa considerada bruta, perillosa o desagradable.” 

 

Ser dona i donar fàstic és desagradable i incòmode. 

 

Ser home i donar fàstic és tràgic. 

 

A través de la literatura reivindiquem el dret a ser. Visibilitzem la problemàtica de que les dones no podem disposar dels nostres cossos per finalitats que vagin més enllà d’agradar. La Juana Dolores va dir que “el fàstic és un sentiment petit burgés contrarrevolucionari”. Si escrivim els nostres cossos els recuperem. Els recuperem fins i tot bruts després d’un cap de setmana sense canviar-te de roba. Els recuperem després d’haver dormit al terra del lavabo, abraçades al vàter i tacades de vòmit. Els tenim de volta en el cabell gras i les dents tacades. Els tenim, i és l’únic que importa. 

 

Si voleu una literatura femenina, si defenseu la existència d’una literatura de dones, si voleu entrar dins del debat d’on entra tota aquesta narrativa que encara no te un génere concret, si volem parlar d’un nou génere doncs d’acord, però serà real o no serà.

 

Maria F. Beltran

 

Escribir comentario

Comentarios: 0

Contacta'ns

Atención: Los campos marcados con * son obligatorios.

Si vols estar al dia de les nostres novetats...

Difón el missatge!