· 

La distància, la Mireia i la Bel (un conte de Nadal)

Tan sols entrar a casa m’havia trobat amb una llum diferent. Els tons daurats de l’arbre de Nadal havien creat un ambient estrany, gairebé irreal. El desembre aquí sempre havia sigut així, gairebé un paréntesis en el temps que anava més o menys des del pont de la constitució fins el sis o el set de gener i on la única obligació existent imposada per la meva família era no desentonar dins les festivitats i gaudir de la brillantor que semblava que tacava totes les superfícies que mirava.

Vaig haver de sortir de casa amb la Mil (Flors), escapar de les tres llums nadalenques que intentaven animar l’avinguda principal i arribar fins al riu, on l’única il·luminació que romania eren les farol·les, per recordar que aquella màgia aparent era poc més que un invent nostre i que el poble seguia sent tan fred com sempre. 

La Mil corria davant meu, amb la llengua fora i la cua tallant l’aire darrere seu. De tant en tant, em mirava. Jo em preguntava si estaria espantada per perdre’m, perquè jo al final sempre marxava. M’hagués agradat explicar-li que jo sempre tornava a casa, que no patís quan em veia tancar la porta sense saber on anava. Però a la volta sempre fem aquell recorregut i ella sembla olvidar que fa setmanes que no li acaricio el cap. 

Els safareigs del poble encara estaven buits. Ningú havia posat el pessebre. El Covid-19 havia fet fugir fins i tot les figures i maquetes que es posen a repluig amb tanta cura per a que durant tot el Nadal els del poble ens sentisim com déus, mirant una versió més petita de qui érem i més fàcil d’entendre. 

-Mireia? 

Vaig reconèixer la veu de seguida. Em vaig girar. La Bel em mirava mentre la Mil girava al seu voltant, intentant llepar-li la mà. Portava un xandall negre i el cabell recollit en una cua altíssima. Estava suada i uns quants pels, els que no estaven suats i no se li pegaven al front, formaven una especie de corona al voltant del seu cap.

-Hola, Bel.

Es va posar la mascareta que portava penjada al coll, però abans vaig veure que em somreia. Jo recordava el gust de la seva suor. Feia tant de fred que suar em semblava gairebé impossible, però el desembre passat amb ella recordo que tenia molta calor. 

-Has tornat avui?- Va preguntar. 

-Fa una estona.

Ens vam quedar en silenci. La Bel podria haver continuat caminant. Es podria haver parat a acariciar a la Mil i haver fugit d’un moment incòmode. És el que hauria fet jo, al menys. Però ella no era com jo. Estava de peu a uns metres de mi. Se la veia tan relaxada i casual que jo mateixa em preguntava perquè em sentia tan fora de lloc. 

-Ho necessitaves? Tornar al poble? 

-Una mica, suposo. 

La Bel va somriure, apretant els llavis per no ensenyar les dents, aguantant-se la riallada com si sol ella conegués l’acudit.

-Em puc quedar amb tu? Queda una mica per al toc de queda. 

La Bel mai havia entès això de fingir desinterés, d’esperar més que l’altra a contestar els missatges. A ella això d’estimar i de ser valenta se li donava molt millor que a mi. Quan érem més joves i no ens coneixiem, la veia passar pel poble amb diferents noies i jo desitjava ser una d’elles i a la vegada desitjava veure-les despullades i ser la Bel i recorrer les seves panxes amb la llengua. 

Ens vam asseure al safareig, cadascuna asseguda a un cantó diferent. Ens vam tornar a quedar en silenci. La Mil havia deixat de festejar al voltant de la Bel i recorria el passeig del riu ensumant. Les dos la miràvem. 

-Esperava que tornessis després de la quarantena.- Em va dir. 

-Preferia treballar des d’allà.- Vaig respondre. Sabia que ella no es volia allunyar del poble, que tenia els seus projectes al mateix lloc on havia nascut i que volia promoure tota la cultura amagada a les nostres Terres. La Bel, que feia excursions cada cap de setmana, que coneixia les muntanyes que envoltaven el poble tan bé com les havien conegut les nostres àvies, no entenia que a mí el poble m’ofegava. No entenia que em faltava més història, que em faltaven llibres, que em faltava moviment i que em faltava l’element de la sorpresa. Ella, que mai s’amagava de res i caminava agafant de la mà a tot tipus de dones que caminaven orgulloses al seu costat, no entenia que jo sempre havia necessitat un lloc on amagar-me, fins i tot a la vista de tothom. O potser ella ho entenia tot i jo no entenia res. 

-No et vas agobiar, tants dies dins un pis? 

-Una mica, però vaig acabar per acostumar-m'hi.

-Jo no hagués pogut. Fins i tot la casa se’m queia a sobre. I el jardí. I no m’agraden gens les pantalles. Estava tan farta que la gent em truqués! 

Vaig somriure. 

-A tots se’ns va caure el sostre a sobre en algún moment. En alguns moments. Bastants. 

-Què banal em sembla parlar de tot això, amb la que està caient, i reduir-ho a la incomoditat. 

-La banalitat és necessària a vegades.

Els ulls de la Bel es van aclucar, satisfets. 

-Trobava a faltar parlar amb tu. Per què no hem parlat més? 

-Perquè no ens agraden les pantalles, Bel. 

No era un retret amagat. La Bel no era així i jo, amb ella, tampoc ho era. No era necessari. No m’estava preguntant perquè m’havia apartat d’ella després del nostre affaire o perquè no li havia escrit mai més. 

Ella tampoc m’havia vingut a buscar, com si hagués notat la meva por i no hagués volgut espantar-me. Anava vint passos per davant meu i adivinava tot el que podia fer o pensar. 

La nit del 24 del darrer any s’havia fet una festa clandestina. Havíem begut moltíssim. Cada cop que mirava a la Bel s’estava acabant la cervesa, i jo bevia d’un sol glop el que’m quedava de la meva copa de vi, inconscientment intentant atrapar-la. Per primer cop havia notat que em mirava i el desig i la expectació m’havien recorregut tota la columna. M’havia apropat a ella com un animaló espantat però encuriosit pel contacte humà, i ella havia esperat pacient a que em posés al seu costat. El següent que recordava era la seva llengua a la meva boca, les seves mans tocant-me i jo palpitant sencera, cremant i morta de ganes de treure-li la roba. Havíem marxat juntes a casa, havíem passat la nit despertes i quan va arribar el matí vam riure, dient que era molt romàntic tenir el nostre primer cop la nit de Nadal. Vam passar les vacances juntes, plantant cara al fred des de l’habitació.

Però la màgia nadalenca va passar i jo vaig tornar un parell més de vegades. I caminava a prop d’ella, i la gent ens mirava i cada cop que em separava m’imaginava un futur per a les dues que ella no voldria o me n’imaginava un altre que no voldria jo. I al final tornava al poble i no li deia res, i després una pandemia em va exiliar de casa meva i de la vida de la Bel, abans de trobar-me-la com en aquell moment, abans que’m digués que no passava res o abans que jo li expliqués que el desig no em semblava suficient davant la vida i que les nostres trobades breus no em mereixien la pena davant d’un cor trencat. 

La Bel tenia les cames creuades i, quan va notar que la mirava, va clavar els seus ulls en els meus. No estava enfadada, ni semblava dolguda. Una part de mi em va xiuxiuejar que la tranquil·litat de Bel era realment pura i freda indiferència cap a nosaltres i cap a la petita història que havíem tingut. Però jo no podia imaginar-la sent freda. Res s’allunyava més del gel que la meva Bel. 

-T’ha molestat que et preguntés per què no hem tornat a parlar? 

-Clar que no.

-Segueixo igual de directa que sempre. 

Vaig riure. 

-Com et vas sentir? Quan em vaig allunyar? 

-Com que triaves per les dues.- Va respondre.- Però puc arribar a entendre el que’t passava pel cap i preferia esperar a que ho entenguessis tu. 

-Jo m’hagués desesperat.- Vaig admetre. Ella va riure i va moure la mà en senyal d’indiferència. 

-Tinc molta paciència. Ningú té paciència ja avui en dia. 

No sabia fins a quin punt el que tenia la Bel era paciència o una independència fora del comú. Per molta intel·ligència emocional que tingués, jo necessitava sempre un mínim de l’altra persona. Un mínim que era perfectament conscient que no havia sigut capaç de donar-li. Era freda o una criatura extraordinària? Era jo una nena de parvulari al seu costat? De cop, em va fer por estar amb ella. La impossibilitat de causar-li dolor em va espantar. La desigualtat de condicions em segueix donant vertigen.  

-Se’ns solia donar bé xerrar casualment.- Vaig dir. 

-No havíem passat mesos sense parlar després d’haver follat.

-No vaig saber gestionar el que sentia, Bel. 

-Ja ho sé. 

-M’hagués agradat fer-ho diferent. No trobava cap futur feliç per a les dues. 

La mascareta li tapava la meitat de la cara però sabia que havia arronsat el nas. 

-Qui ho diu? 

-Jo. Volem coses diferents. A mi viure aquí no em fa feliç, i a tu no et fa feliç viure lluny. 

-Per què pensaves en el futur, Mireia? Ens estàvem coneixent. 

Em va fer mal que em digués allò i em vaig quedar callada. 

-No et volia dir això. 

-Tranquila. 

El silenci incómode es va allargar. 

-No veies un futur per a les dues dins l’amor romàntic, que és el que estàs acostumada a mamar dels teus llibres i del món on vivim. Fora d’aquesta estructura matrimonial hi ha un ventall infinit de possibilitats.

No vaig saber què contestar perquè sempre que pensava en qualsevol cosa que no fós la monogàmia m’espantava. 

-Pot ser no estic preparada per aquest ventall. Pot ser no ho estaré mai o pot ser simplement a mi no em funciona. 

-No a tothom li va bé el mateix. Està bé. L’únic que dic és que no ho vas parlar amb mi, no vas deixar-me que t’ajudés a contemplar cap solució. Vas marxar. Jo no et faria estar a una relació que’t fes mal, Mireia. 

-Ja ho sé. 

-Jo vull que tot sigui senzill. Vull que el desig sigui prou. 

-Ho era. Ho és. Les coses amb tu són sempre més senzilles. 

La Bel no em va contestar res. Ella no podia dir que amb mi també ho éren perquè no havia sigut així, perquè tenia al costat una persona que fins l’any passat no havia descobert que tot allò que mentre creixia havia confós amb admiració per altres dones era, en realitat, simple i pura atracció. 

Jo havia estat amb gent que fugia quan parlava del demà i m’havia acabat per convertir en un d’ells. Jo, que sempre havia cregut que feia les coses tan bé, havia trencat la meva relació amb la Bel abans que comencés. Però me’n vaig adonar de que ella no volia parlar de tot això. No volia parlar de motius ni d’excuses ni de res que no es pogués canviar fins que no arribés el moment. Així que vaig començar jo també a parlar en present. 

-Em perdones? 

-Sí, Mire. Et pots perdonar tu? 

Em vaig encongir. 

-Ha sigut un any complicat. Si haguéssis vingut més, si t’hagués vist després… Ha sigut massa per mi també, Mireia. Jo ja en tenia prou en mantenir el cap mitjanament fred. No t’he pogut ni volgut ajudar. En tenia prou. 

Vaig voler-la abraçar. El desig de tornar a ser a prop d’ella creixia per moments. Mai havia marxat. El vaig enterrar molt fons i ara pugnava per sortir, perquè la Bel el mossegués, com havia fet gairebé un any enrere. Sabia, en el fons, que érem més paregudes del que semblàvem a primera vista, i que ella tampoc estava recordant la nostra separació sino els dies i nits que vàrem passar l’una al llit de l’altra, refregant-nos, besant-nos i gemegant. Mans, dits i boques. Jo tan sols pensava en els meus dits a la seva boca. En la seva boca. La seva boca. 

Es va posar de peu. 

-Haurem d’anar tirant.- Va dir. Jo em vaig aixecar després.  

-Pot ser sí.   

La  Bel va xiular i la Mil va venir corrents cap a nosaltres. Es va deixar acariciar per ella i jo vaig desitjar posar-me dins la seva pell, notar les mans de la Bel recorrent-me el llom i mirar-la en blanc i negre com si estiguéssim dins una pel·lícula antiga. Però estava atrapada dins el meu cos i des d’allà no podia tocar la Bel. 

-Demà és 24.- Vaig recordar, de sobte. Ella es va baixar la mascareta i va somriure a tres metres de mi. 

-Pot ser vivim un miracle de Nadal. 

-Què positiva. 

-Algú ho ha de ser. 

Vaig començar a marxar. La Bel m’havia dit que m’havia perdonat, que m’entenia. I jo, que havia pensat durant mesos i mesos que el desig no era suficient, de cop volia trencar amb tot el que havia cregut i amb tot el que m’havien ensenyat i… 

-No hi pensis tant, Mireia, de veritat. 

Em va tallar el fil de pensament. Diuen que els amants mai viuen el present i la Bel, d’alguna manera, havia après a fer-ho. M’havia estirat de la mà i m’havia exiliat del constant condicional on em trobava. 

Vaig ser conscient del parany de la distància. Veure lluny a la Bel m’havia portat a veure-la diferent. Lliure fins al punt de perillosa, i no lliure de la manera més dolça que havia conegut mai. Distant, la Bel era prescindible. Llunyana, la Bel era un succés que li passava a gent que no era jo. La mirava de prop i sentia l’equivocació del temps i la distància desapareixent. Els mesos de pandemia semblaven un parèntesis, i vaig veure davant meu la possibilitat de reprendre tot el que m’havia fet massa por aprendre un any abans.

Així que al final em vaig girar i, baixant-me la mascareta, li vaig prometre:

-Fins demà, Bel.

 

Maria F. Beltran

Escribir comentario

Comentarios: 0

Contacta'ns

Atención: Los campos marcados con * son obligatorios.

Si vols estar al dia de les nostres novetats...

Difón el missatge!