La Francesca Aliern Pons és una de les veus més reconegudes de la literatura ebrenca. La seva entrada al món de l'escriptura va passar molt aviat en la seva vida: durant la seva infància. Va estudiar a la dictadura. La Francesca recorda els seus dies d’escola com una època en que no aprenia gairebé res. Escrivia contes i els explicava al pati a les seves amigues, que a canvi li feien els deures (comprar amb literatura).
La situació ideal d’aconseguir coses amb les lletres no va durar. Aliern va haver de parar per treballar i, després, va haver de cuidar dels seus pares. Quan van morir va trobar el temps per començar a dedicar-se-hi un altre cop.
Va començar anant de fira en fira per vendre els seus llibres. Poc a poc, la gent l’anava coneixent. També feia presentacions, anava a les llibreries…
La primera història que va escriure i, pot ser, la seva obra més famosa, és No llores, Laura. És la història d’una noia drogadicta. Durant el temps en que’s va escriure, aquest tema encara era taboo però l’Aliern sempre havia sigut valenta. Després d’anar a l’hospital de Jesús i veure a una noia asseguda al passadís: petita, guapa, d’ulls verds però seca, casi sense poder caminar, va saber que volia parlar d’ella. La Laura tenia sida. Quan algú passava pel seu costat, s’apartava. Aliern, en canvi, anava totes les tardes a passar l’estona al seu costat. Es van fer amigues. Va escoltar tot el que havia de dir sobre la seva parella, que també estava dins el món de les drogues, igual que tots els amics que tenien. La Laura tenia tots els motius possibles per deixar-se portar i ningú que l’ajudés. La seva vida familiar era complicada. Ni tan sols la seva mare va anar al seu enterrament. Va ser una novela molt dura a l’hora d’escriure-la. Va fer una gran investigació sobre drogues, on trobar-les, com utilitzar-les… Veure les coses personalment és imprescindible per la Francesca. Va ser la seva obra més personal. Es va vendre molt durant Sant Jordi.
Hi ha una obra que també recorda com un dels treballs més importants per ella. Es diu Les passions de la Menestrala. Recupera la història d'una dona avançada al seu temps, que va saber conduir la seua vida sense els complexos i les limtacions propis de l'època que li va tocar viure. En una societat de principis del segle XX fortament marcada per les diferències socials i dominada per hòmens, la Menestrala aconsegueix encapçalar un gran patrimoni i, per damunt de tot, viure la vida apassionadament. Una història arrelada a la terra, amb forts ressons de riu i carregada d'ingredients que us transportaran a l'essència de la vida.
La Francesca fa servir històries reals, modificant-les per a que també tinguin un component literari. És una porta directa a la vida ebrenca i als personatges que han viscut històries fascinants a la vora del riu. Tampoc té pensat deixar d’escriure. Aliern està treballant en un altre projecte el qual ens demostra que el nostre trosset de terra encara té molt que explicar. L’obra de la Francesca Aliern Pons ens anima a seguir preguntant.
PD: Francesca Aliern ens recomana llegir a Pilar Romira, de Flix.
Maria F. Beltran
Escribir comentario