· 

Ballant amb la Irene Solà

Sembla que la Irene Solà va a premi per llibre. Va fer el seu debut en el món literari amb La Bèstia, un poemari; va tornar a aparèixer amb Els Dics, una novel·la que beu de la Osona natal de l’autora i, aquest cop, ha fet història. La seva última obra, de la qual ja hem parlat en una entrada anterior, es titula Canto jo i la muntanya balla i la literatura catalana ha ballat al ritme marcat per la Solà. Tant, que ha aconseguit guanyar el premi de Literatura de la Unió Europea. Mai cap llibre escrit en català havia rebut aquest honor. Hem aconseguit parlar amb l’autora durant aquesta desescalada: 

 

Has guanyat el premi de Literatura de la Unió Europea. Com has rebut la notícia? 

 

Doncs amb molta alegria, amb molta sorpresa perquè va sonar el telèfon i m’estava trucant algú de Bélgica. I el que vaig pensar va ser: qui m’està trucant a mi de Bélgica? I res, vaig agafar el telèfon i llavors em van donar la notícia del premi. Així que si, amb molta alegria, molt contenta… I com un honor també. I molt agraïda: també s’ha de dir, de la gent de les institucions que han lluitat per a que aquest premi tingui en compte el català i perquè els membres del jurat el llegissin. 

 

Com va començar llavors aquest llibre? Què et va impulsar a escriure’l en un primer moment? 

 

Jo abans d’escriure això vaig escriure Els Dics. Venia d’estudiar Belles Arts i quan vaig acabar tenia moltes ganes d’estudiar un màster de Literatura. Em vaig posar a estudiar-lo a la universitat de Sussex i era molt, molt teòric. Jo venia d’anys treballant a un taller i al fer tanta teoria me’n vaig adonar de que m’interessava molt aprendre. Igualment jo ja tenia ganes de posar tot això a la pràctica i de fer servir els meus aprenentatges per escriure. Així va ser com em vaig posar a escriure la meva primera novel·la. Quan la vaig acabar vaig dedicar molt de temps a pulir: aquest procés va ser molt llarg però igualment ja podia respirar i ja podia dedicar temps en pensar en la meva següent novel·la. Jo quan he de començar a fer un projecte el primer que faig és preguntar-me què tinc ganes d’aprendre, què tinc ganes de saber… Amb Canto jo i la muntanya balla tenia clar que volia aprendre més coses sobre la bruixeria i els processos judicials… Tenia ganes d’aprofundir i de pensar en certes llegendes que formen part de la mitologia dels Pirineus o fins i tot més enllà com per exemple la història de les dones d’aigua. I a partir d’aquests temes jo començo a llegir i a investigar i a preguntar i a mesura que aprens trobes més coses que t’interessen i més camins i possibilitats. Llavors a partir de tota aquesta investigació es va construir la novel·la. 

 

Llavors, en aquest procés, alhora de documentar-te i d’inspirar-te també busques altres autores?

 

Sí. Com t’he dit la investigació a l’hora d’escriure un llibre abarca molts camins i un d’ells és llegir molt a altres autores. Algunes, de fet, les llegeixo sabent que vull picar-los l’ullet quan escrigui el llibre, sabent que estic enmirallant-me o que estic mantenint una conversa amb la seva obra o amb la seva manera de treballar. I altres els llegeixo per explorar, per veure altres maneres de treballar, per aprendre. Per exemple, algunes obres que jo em vaig mirar o que em vaig llegir quan començava a escriure la novel·la van ser La mort i la primavera de la Mercè Rodoreda, Solitud i Drames rurals de Víctor Català, Gent Independent de Halldor Laxness… També el Canigó de Verdaguer perquè no podia parlar d’aquesta zona sense ell. També vaig llegir a la Mariana Enríquez que és una novelista argentina que escriu contes que diu la gent que són de terror però crec que són de moltes més coses. I no sé, molts més. La llista seria molt llarga. Hi ha una novel·la de Toni Morrison que es diu Beloved que també tenia al cap i de fet no només vaig llegir llibres. Jo procuro alimentar-mei emmirallar-me amb altres variants de produir art, com el cinema per exemple. 

 

I si haguessis de recomanar un sol llibre d’aquests que et vas llegir? 

 

La mort i la primavera de la Mercè Rodoreda. Ella va la deixar inacabada i és fantàstica. Se n’està parlant molt últimament però la recomano per si a algú se li ha escapat.

 

Cada capítol de Canto jo i la muntanya balla està escrit des del punt de vista d’una persona diferent. Com ha sigut tractar en tantes veus? 

 

Ha sigut molt intens i molt interessant. Et diré que era una de les idees bases de les que partia el llibre. Una de les coses que volia fer era decidir i triar un tros de món i volia mirar-lo des de tantes mirades com fos possible. Treballar amb tantes mirades proposa molts jocs i moltes possibilitats de pensament. Molta gent m’ha preguntat amb quina veu m’identifico més i clar, jo sempre dic que m’identifico en tots. Tots tenen algún trosset de mí o alguna cosa que jo puc entendre. Fins i tot els bolets. Et planteges que no tots veiem el món de la mateixa manera, no tots vivim el món de la mateixa manera ni tots l’entenem de la mateixa manera. AIxò t’obre molts camins i a molts nivells diferents. Et planteges coses tan superficials com que aquest cabirol no veu els colors i per tant quan parlis des de la veu d’aquest cabirol has d’eliminar qualsevol referència al color. I després has de pensar també en com parla cada persona, segons on ha nascut i que totes les històries al final les explica algú i que darrera d’aquestes històries hi ha una intenció, un altre nivell. Vaig anar rascant i aprofitant totes aquestes possibilitats de joc. Clar, el llibre des del moment zero et proposa un joc i et proposa un repte. No saps qui està parlant cada cop que comences un capítol i per tant ho hauràs d’entendre i hauràs de descobrir des d’on estàs mirant. 

 

Ara que has parlat de diferents punts de vista, parles molt de la vida i la mort. Com les has intentat plantejar dintre de la obra? 

 

He intentat parlar de les dos amb un cert relativisme. La mort també forma part de la vida. Enlloc de parlar de la mort com una cosa terrible i fatal que és el final de tot l’he presentada com tot el contrari. Ha sigut molt interessant i molt divertit mirar des d’aquest punt de vista. He intentat fer veure que la vida pot ser igual de cruel i de terrible com la mort. El fet de que el Domènec en el primer capítol es mori travessat per un llamp és terrible des de la perspectiva del Domènec i des del punt de vista d’algunes persones que estimen i conviuen amb el Domènec. En un marc més gran continua sent terrible. Els cabirols que venen a menjar herba a aquest camp cinc minuts després de que el Domènec es mori o per l’herba que creix al terra…El llibre vol parlar una mica d’això, d’aquesta crueltat. Aquest senyor s’ha mort i és terrible però la vida continua endavant. Tot segueix. Res s’atura i això és el terrible. Res s’atura encara que tú hagis mort. 

 

I parlant de relativitzar… Has après a relativitzar escrivint aquest llibre? 

 

No sé si he après a relativitzar millor però sí que he après a mirar el món des d’una altra perspectiva pot ser no tan antropocèntrica.

 

Tenies clar que volies parlar de les dones al món rural, que volies donar-los-hi veu, posar-les al capdavant de la història? 

 

Sí. Per una banda jo sóc feminista i això que hem dit de mirar el món des de diferents punts de vista passa pel feminisme. Jo tenia clar que escriuria el llibre des d’una perspectiva feminista. A partir d’aquí i paral·lel a això a mí també m’ha passat. Visc a un poble rural. Jo vaig créixer amb ganes d’anar-me’n a grans ciutats. Tenia la impressió de que les grans històries passaven a grans ciutats i que jo hi havia d’anar per poder-les explicar, per poder explicar les històries que eren realment interessants. Jo vaig fer això amb divuit anys. Vaig anar a Barcelona, vaig anar a Reykjavik, vaig estar molt de temps a Londres, vaig anar a Nova York i en aquest procés de marxar i de viure i me’n vaig donar compte de que totes les històries que passen a aquestes ciutats estan molt bé però que les històries que passen a casa, al lloc d’on jo venia són igual de vàlides i igual de interessants i igual d’universals. Vaig trobar que també tenia ganes d’explicar-les. Vaig girar la mirada i vaig veure les possibilitats que hi havia a Osona que és on passa la primera novel·la i vaig veure les possibilitats dels Pirineus i vaig veure que les havia d’explicar, que són tan contemporànies, tan vàlides i tan universals com les de fora. Em vaig decidir a escriure-les. I evidentment que havia d’haver-hi personatges femenins tan rellevants a la meva novel·la. Jo volia personatges femenins rodons i complets. No volia que fossin simplement per complementar els personatges masculins. Era conscient de que una novel·la explica molt més que el que llegeixes literalment. Hi ha moltes idees que es construeixen al voltant de les històries que ens expliquem. A nivell de feminisme aquí hi ha molta canya. La manera de representar a les dones a nivell històric deixa molt que desitjar. S’ha de reflexionar sobre això i revertir-ho tant com es pugui. Els personatges femenins estaven escrits no tant com a personatges si no per tenir una funció narrativa a favor dels personatges masculins. Si et mires molts personatges femenins veuràs que coixegen. I això és molt important també a nivell històric perquè t’ajuda a veure com pensaven els escriptors d’una època al respecte o els directors de les pel·lícules i és molt interessant de mirar. 

 

Llavors has fet servir el llibre com a una arma, per a reivindicar. El capítol de l’Escena, que parla d’un home que ve a visitar el poble des de la ciutat… És una crítica a com es tracta el món rural des de les ciutats? 

 

Sí. Però és una crítica més gran i tot. Aquest capítol està escrit amb moltíssima ironia. Jo me n’estic rient d’aquest senyor que ve de la ciutat a un ambient rural i ho veu tot fantàstic. El problema no és que ho vegi tot fantàstic i ho romantitzi i ho converteixi en una cosa bucòlica. La cosa més terrible que s’explica durant el llibre és la mort de l’Hilari. L’Hilari és un personatge que no voldries que es morís. I el seu enterrament és una cosa molt trista i ens l’explica aquest senyor i ell parla literalment de “la escena”. Li sembla una escena tan meravellosa que es queda a mirar-la sense connectar-hi. Hi ha una completa desconnexió del que està passant. Així que no és solament una crítica al món rural. També al turisme que va a Barcelona i es fa la selfie i s’emborratxa i s’ho passa bé i no connecta en cap moment amb el lloc que està visitant ni pensa en la marca que hi està deixant amb la seva visita. És molt perillós convertir el món real en  una escena. 

 

El passat i el present estan constantment en contacte. En la història de la nena a la qui li falta la cama, en les bruixes, en l’Hilari mort per accident i escrivint poemes des de l’altre món, en la nena que busca restes de la guerra civil al bosc... És la teva manera de dir que no podem fugir del passat? Que està a tot arreu?

 

Clar, i a part de tots els punts de vista que volia fer servir, l’altra gràcia de la novel·la era entendre el territori. El territori està recobert de capes d'anècdotes, de capes d’històries de tot allò que ha passat a aquell lloc. Quan estem en un lloc en un moment determinat nosaltres no veiem moltes coses però el fet de que no les veiguéssim no vol dir que no hagin passat. El llibre dona moltes voltes al voltant d’això. Hi ha capes que avui en dia encara es poden arrancar d’allà com la capa de la retirada republicana. Encara et pots trobar el rastre. Bales, una cantimplora… Hi ha capes que són molt individuals, d’una sola persona. I després està la capa de la mitologia. A mi això m’interessa molt. Als paisatges hi ha històries mitològiques. Entre elles les de les dones d’aigua. 

 

Ara que parlem de passat i mitologia. Al capítol de la Cristina, ella es pregunta quan hi haurà un Os dona a la festa de l’Os. És una crida a reinterpretar les tradicions?

 

És una pregunta que m’he fet jo molt sovint aquesta que es fa la Cristina. Jo penso que és interessant repensar-ho tot des de perspectiva de gènere. 

 

I per últim… Has dit algún cop que la literatura mou muntanyes. Les fa ballar. Hem dit que el llibre és una defensa del món rural. Creus en el poder de la literatura per protegir-lo?

 

Jo crec que una de les coses més importants que fa la literatura és despertar pensaments i ajudar-nos a reflexionar i a pensar i pot ser portar aquests pensaments cap al canvi i cap a la lluita. Penso que en qualsevol reflexió o en qualsevol producció literària el món rural hi pot cabre i hi cap, evidentment. Com qualsevol altra cosa. Jo sempre ho dic. Segurament jo no escriuré totes les meves novel·les en un ambient rural. No ho sé. Ja veurem. Però sí: sí que crec que hem d’estar molt orgullosos de tot el que pugui sortir o que pugui cabre en textos rurals. 

 

 

Fotògraf: Oscar Holloway

 

Irene Solà i Maria F. Beltran 

Escribir comentario

Comentarios: 0

Contacta'ns

Atención: Los campos marcados con * son obligatorios.

Si vols estar al dia de les nostres novetats...

Difón el missatge!