COSTA DEL SUD-OEST D’ANGLATERRA, TREN DE LES DOTZE CINQUANTA-U
He estat pensant molt en la pluja, i en el color que tenen els arbres quan plou. És el mateix verd de sempre, però a la vegada no. Quan era petita deia que els arbres del jardí brillaven més quan plovia perquè estaven contents, perquè la pluja els agradava molt. Vaig explicar això a un noi una tarda, asseguts en una parada de bus i refugiant-nos del xàfec que havia començat de sobte, i ell se’n va riure i em va dir que era un contrast – que el cel estava grisós i que per suposat que les fulles semblaven més verdes. No li vaig agafar el telèfon quan va trucar l’endemà al vespre.
La meva àvia em va demanar una vegada que perquè no anava a missa, si és que no creia en Déu. Li vaig dir que jo tenia la meva pròpia fe, i que no m’agradava anar a missa perquè no m’agradava que em diguessin què he de fer. “Però tens amb qui parlar, oi?” va insistir. “Sí, iaia”. No li vaig dir que era una foto de la Fiona Apple en una estació de servei a qui li havia dibuixat una corona de flors quan tenia disset anys.
Una vegada vaig somniar que m’adormia al mig d’un prat ple de gira-sols, i que començava a ploure i que d’alguna manera I Forget Where We Were començava a sonar des dels arbres i anava pujant de volum fins que no hi havia res més que la música i la pluja mullant el cos estirat. Va sonar el despertador abans de descobrir què passava, però crec que obria els ulls i no hi havia pluja ni música enlloc. Els gira-sols seguien grocs i brillants i el sol seguia cremant i envermellint la pell. Em vaig dutxar i vestir, i vaig agafar l’impermeable perquè els paraigües són la pitjor de les opcions si has de passejar per Barcelona enmig d’un diluvi.
Ahir vaig dir que m’agradava molt la pluja, però en realitat no m’agrada la pluja. M’agrada mirar per la finestra i pensar que els arbres estan contents i obrir-la quan para i deixar que l’olor i la frescor de l’aigua entri a casa, i m’agrada veure com el sol trenca entre els núvols encara que sigui per veure’l pondre i m’agrada pensar que està plovent a bots i barrals, que el cel no ha estat mai tan negre, que les bombetes estan començant a fer pampallugues i que ja està començant a tronar i obrir els ulls i veure que el sol segueix fent que totes les parets de l’habitació semblin blanques.
Virgínia Vincent
Escribir comentario