· 

Canto jo i la muntanya balla

Normalment sempre porto un llibre a sobre. Jo li dic “llibre màrtir” perquè vaig escoltar algú fa molt de temps dient que aquest llibre que portes amb tu a tot arreu s’emporta tots els cops, es cau, corre perill mentre el llegeixes al transport públic, a classe, a una cafeteria… Però ho aguanta tot, indefens i confiat, per a que gaudeixis d’ell. Hi ha llibres, en canvi, que mai trauria de casa perquè no m’imagino que se’ls trenqui una pàgina, que es taquin, que els pugui arribar a perdre. La finalitat d’aquesta organització és, en resum, tenir sempre un llibre a mà que llegir. Durant aquesta quarantena el llibre màrtir ha desaparegut. No hi ha res a la meva llar que pugui fer mal als meus petits tresors. Tot això ho dic perquè després de tenir sempre un llibre a sobre, vaig arribar a no emocionar-me realment amb cap dels llibres que llegia. Els analitzava moltíssim, gaudia d’ells, em quedava amb frases, pàgines senceres dels llibres. No és ni molt menys que la lectura em provoqués menys del que em provocava abans, simplement em feia sentir diferent. No era un diferent bo ni dolent, era diferent. Però trobava a faltar alguna cosa, una emoció perduda, una admiració que havia perdut i no entenia per què. Llavors va aparèixer la Irene Solà amb el seu Canto jo i la muntanya balla. I el no sé què va tornar. Me’n vaig arrepentir de no haver agafat abans el llibre, tan aviat com va sortir. Després vaig pensar que va arribar al moment adequat, justament quan el necessitava. 

 

Solament havia llegit dos capítols que ja havia entès per què Canto jo i la muntanya balla tenia el premi Llibres Anagrama de Novel·la. 

 

Solà comença parlant d’una mort però el llibre sencer invoca la vida a cada pàgina fins i tot quan descriu el final d’aquesta o el que ve després. És la teixidora d’una història on tots els fils formen un tapís d’allò més complet. Ens parla amb totes les veus que intervenen en la història: ens parla per les dones que van cremar a la caça de bruixes segles enrere, ens parla a través de les diferents generacions dels veïns de Camprodon, de vius i morts i ens parla per boca de dones i homes i fins i tot dels cabirols i dels núvols. Coneixem tots els punts de vista i a mesura que avança el llibre fem encaixar el trencaclosques de la narrativa, i mentres transitem els camins de la Catalunya rural (no la urbana, la central, la protagonista, però la de sempre, el tresor amagat, aquella que ha tornat a aparèixer a la  fotografia gràcies en part a gent com la Irene Solà o la María Sánchez) ens deixa passatges com aquests: 

 

“La poesia ho té tot. La poesía té la bellesa, té la puresa, té la música, té les imatges, té la paraula dita, té la llibertat i té la capacitat de commoure, i de deixar-te entreveure l’infinit. El més enllà. L’infinit que no és a la Terra ni és al cel. L’infinit dins de cadascú. Com una finestra dalt de tot del cap, que ni sabíem que hi era, i que la veu del poeta obre una mica, mica, i allà dalt, per aquella escletxa, hi ha l’infinit.”

 

“Totes les històries són mentida. Escolta’m. Totes les històries que expliquen. Les que diuen que som dolentes. Mentida. Les que diuen que som bones i boniques com la plata i que tots els homes s’encaterinen que es llançarien a les basses. Mentida. Les que diuen que som un misteri misteriós, mentida. Mentiders són la majoria dels homes. Els homes que s’inventen històries, i els que les expliquen. Els que ens retallen, i ens collen i ens col·loquen a dins de les paraules, perquè siguem com la història que volen explicar, amb la moralitat que volen explicar. Retallades i fetes petites i encabides a dins dels seus caparrons petits. Que no per més rucs i diminuts, menys dolents.”

 

Aquestes dos cites són motiu més que suficient per llegir a la Solà, però si en necessiteu més us diré que la Catalunya rural que ens presenta et fa créixer arrels als peus (us prometo que això no és dolent), que és un llibre lliure perquè hi pot parlar tothom, que es respecta el torn de paraula i la llibertat d'expressió, que no es necessiten grans gestos heroïcs per escriure una novel·la i que aquesta escriptora ha fet un regal a la literatura catalana que encara no sé per on començar a agrair. 

 

Maria F. Beltran

Escribir comentario

Comentarios: 0

Contacta'ns

Atención: Los campos marcados con * son obligatorios.

Si vols estar al dia de les nostres novetats...

Difón el missatge!